Porte una setmana llegint notícies o titulars a primera plana assenyalant als i les joves com incívics o directament culpabilitzant-nos dels rebrots que estem patint a tot l’Estat. Sembla que sempre portem l’etiqueta a l’esquena que diu «perill». I aplega un moment que dius: PROU!
Et fartes de què es vincule només a la joventut amb festa, botellón o no complir les normes. Però sembla que no interessa dir que quan anaves a la botiga del teu barri a comprar en ple confinament, la persona que t’atenia era un o una jove, o quan has hagut d’anar a l’ambulatori o hospital era una metgessa o infermer jove o que el voluntari/a que portava menjar als nostres majors era jove.
I per si tot açò no fóra prou, el Banc d’Espanya avisa que les dones i els menors de 35 anys, són els treballadors més afectats per la crisi. Primer la del 2008 i ara la de la covid-19, però sempre passa factura als mateixos. El paper dels i les joves després del coronavirus és fonamental però no ens poden concebre ni assenyalar com a principal causa dels rebrots.
L’atur juvenil es tornarà a situar al voltant del 30-40%, i si trobes algun treball serà precari. Això volem? Més precarietat juvenil? El catedràtic de Geografia Humana, Joan Romero, ho va dir molt clar a les Corts Valencianes: «És imprescindible posar en marxa un pla regional d’habitatge per a joves: habitatge de lloguer i habitatge públic».
No espere que després d’escriure aquestes línies hi haja un canvi en la societat respecte a la joventut. Només demane una cosa, que se’ns tracte amb respecte i no generalitze. Amb això, ja haurem aconseguit molt.
